UNITAT 1 . L'ANTIC RÈGIM.

1. L'ANTIC RÈGIM.

Es coneix amb el nom d'Antic Règim la societat anterior al segle XIX, abans dels canvis originats en la Revolució Francesa i la Revolució Industrial. Els coetanis dels fets que van motivar els canvis van fer servir l'expressió Antic Règim per definir, d'una forma negativa,  el conjunt de la societat anterior. En contraposició, la nova societat que va sorgir la van anomenar Nou Règim.

Vegem els trets bàsics de la societat de l'Antic Règim, en els seus diversos apartats.


Demografia.

La demografia de l'Antic Règim es caracteritza per l'alta natalitat i l'alta mortalitat, el que dóna lloc a un creixement vegetatiu (la població augmenta molt a poc a poc). Una altra característica és l'existència de crisis demogràfiques periòdiques que obstaculitzen el creixement de la població (Quadre 1).

L'alta mortalitat venia donada per les epidèmies, les guerres i els períodes de fam (crisis de subsistències), que donaven com a resultat una mortalitat catastròfica que minvava els guanys demogràfics de les èpoques de bonança. Hi ajudaven la subalimentació, la manca d'higiene i l'endarreriment de la medicina. La mortalitat infantil era molt elevada (20-30 % dels nens que naixien vius). La meitat dels nens morien abans de fer 15 anys. Com a conseqüència d'això, l'esperança de vida era molt baixa (28 anys; la mitjana dels adults oscil·lava al voltant dels 45 anys). En canvi, la natalitat era molt alta. Cada dona tenia una mitjana de cinc fills. L'elevada taxa de natalitat anava lligada amb l'alta mortalitat infantil (Doc. 1).

D'aquest model demogràfic anomenat règim demogràfic antic es passa al règim demogràfic modern, ja a finals del segle XVIII i a principis del XIX. En el règim demogràfic modern la natalitat i la mortalitat baixen. Com a conseqüència d'aquest fet, especialment de la baixa de la mortalitat, la població augmenta molt i es dispara (Quadre 2). La població del continent europeu va passar de 115 a 190 milions durant aquesta centúria, però el creixement no es va distribuir de forma homogènia; als països del nord i de l'Est d'Europa, l'augment demogràfic va ser molt més important que a les regions mediterrànies (Gràfic 1).

El factor més important és la baixa de la mortalitat, sobretot la infantil. Aquesta disminució serà deguda a les millores en higiene, en medicina i a una millor alimentació. Els efectes de les  epidèmies i de les guerres baixen notablement, al mateix temps que disminueix el nombre d'aquestes catàstrofes. La desaparició de les fams que periòdicament assolaven Europa va ser un factor decisiu en aquest aspecte. Com que hi havia més aliments i l'alimentació era més variada i rica, la població es va fer més resistent a les malalties, i les epidèmies i les pestes van anar retrocedint progressivament (Imatge 1).

El gran augment de la població va afavorir la industrialització en dos sentits: va proporcionar mà d'obra abundant per a la indústria i va fer créixer el nombre de compradors de productes agrícoles i industrials.


Agricultura.

Els sistemes agrícoles de treball de l'Antic Règim eren molt antiquats. Hi havia hagut pocs canvis des de l'època romana: arada normanda, molins d'aigua i de vent, guarniments de l'animal, com la collera, els tirants, la ferradura o l'estrep, etc. Però les tècniques continuaven sent molt endarrerides: ús del guaret, rendiments baixos, conreu poc intensiu, utensilis de fusta, sistema feudal d'explotació, etc. (Doc. 2) (Imatge 2).

Era una agricultura de subsistència, dedicada al policultiu, en què cada regió havia de produir tot allò que necessitava malgrat que el clima o el sòl no fossin favorables. No hi havia especialització i el comerç era escàs. La producció es dedicava bàsicament a l'autoconsum. Aquest sistema es veia periòdicament fuetejat per les crisis de subsistència (motivades per les males collites), que portaven la fam i la penúria, tant al camp com a la ciutat  (Quadre 3).

La modernització de l'agricultura europea va començar als Països Baixos i a Anglaterra a finals del segle XVIII, i es va estendre pels països de l'Europa occidental durant el segle XIX. Les innovacions més importants que es van introduir a l'agricultura van ser: tancament dels camps, noves tècniques de conreu, nova rotació de conreus amb l'eliminació del guaret, selecció de llavors, millores en els utensilis (de ferro), utilització cada vegada més freqüent d'adobs, progressiva mecanització del camp, relació més profitosa entre l'agricultura i la ramaderia i desaparició del sistema feudal, entre d'altres (Gràfic 2).

Tot això donarà com a resultat més seguretat i millors collites, més varietat i riquesa en el menjar, eliminació paulatina dels períodes d'escassetat, excedent de mà d'obra agrícola, etc.

Amb l'augment de la producció, els agricultors van orientar la producció no cap al consum domèstic o regional, sinó cap a les grans ciutats i centres de consum; en definitiva, cap al mercat nacional i internacional (capitalisme agrari). Això va significar un augment de l'especialització dels conreus i la desaparició progressiva del pagès autosuficient de l'Antic Règim.

Indústria.

Fins al segle XIX no es pot parlar d'indústria; s'ha de parlar d'artesania. Les característiques bàsiques de l'artesania són: ús de màquines manuals o de tracció animal, poca producció, caràcter local. A les ciutats els artesans treballaven agrupats en gremis. Els sistema de producció gremial es caracteritzava per una reglamentació estricta que definia, entre altres coses, com s'havia de produir, en quines quantitats i els preus de la producció.

Ja en el segle XVII, a Anglaterra, es va crear el sistema a domicili (Imatge 3), que intentava escapar del control dels gremis: s'assentava a les zones rurals on l'empresari portava la feina i la matèria prima als camperols per a què tinguessin una altra font d'ingressos; després el comerciant s'encarregava de comercialitzar els productes als mercats urbans i n'obtenia importants beneficis, que li van permetre, en alguns casos, reunir el "capital inicial" (que va servir per a la creació de les primeres indústries "modernes"). El sistema a domicili es va estendre per tota l'Europa occidental.

El següent pas va ser la creació de la manufactura, que consistia en reunir en un mateix edifici totes les feines que requeria un treball fet amb màquines artesanals (Imatge  4). També va ser a Anglaterra i als Països Baixos on es va establir per primera vegada.

Però els canvis més importants no es produiran fins al segle XVIII a Anglaterra i als Països Baixos, amb la Revolució Industrial, i no s'estendran per tota Europa fins al segle XIX. L'aplicació del vapor a la indústria (gràcies a la màquina de vapor, patentada per J. Watt el 1768) va facilitar l'augment de la producció i va abaratir els costos (Imatge 5) (Mapa 1). La mecanització del procés productiu va transformar les formes de treball. El taller artesanal va ser substituït per la fàbrica. El maquinisme va comportar molt aviat el deteriorament de les condicions de treball dels obrers i, en principi, en va deixar molts sense feina. És per això que a les primeres dècades del segle XIX es van produir molts avalots obrers que protestaven contra la introducció de màquines i la generalització del sistema fabril (ludisme, moviment obrer).

Comerç.

Els escassos excedents agrícoles, el baix nivell d'especialització i un sistema de transport insuficient donaven com a resultat un limitat desenvolupament del comerç interior. Els intercanvis es feien a les fires, i el comerç interior només assolia un nivell local o comarcal. No hi havia un mercat nacional vertebrat, requisit bàsic per al naixement d'una indústria moderna. El comerç internacional quedava reduït a productes exòtics i sumptuaris i a les espècies (Mapa 2).

A la societat de l'Antic Règim, la indústria i el comerç tenien una forta dependència de l'agricultura. A un bon any agrícola corresponia un bon any per a la indústria i el comerç. En canvi, un mal any agrícola també ho era per als altres dos, ja que aleshores els camperols, que eren la majoria de la població, no gaudien del suficient poder adquisitiu per poder comprar els productes manufacturats.

A partir del segle XVI el comerç colonial va esdevenir un factor d'estímul per a les economies europees. Proporcionava matèries primes per a les indústries, permetia vendre objectes manufacturats i donava grans beneficis als empresaris que s'hi dedicaven. Els alts beneficis obtinguts amb el comerç colonial van permetre un gran moviment del capital i la seva acumulació (capitalisme comercial o inicial), que va acabar afavorint la posterior Revolució Industrial.

Per poder vendre la producció massiva que caracteritza la indústria moderna va caldre ampliar els mercats locals i comarcals de l'Antic Règim i consolidar un mercat molt més ampli i homogeni. Es van haver d'anul·lar les traves que hi havia per tal de poder crear un mercat nacional, imprescindible per a portar a terme la Revolució Industrial (Doc. 3). També es va fer necessària l'existència d'un mercat internacional, primer proporcionat per les colònies, i, ja a finals del segle XIX, per l'imperialisme.

Transports.

Un element bàsic en el comerç són els transports. Abans del segle XIX, la xarxa de comunicacions era força pobra i els mitjans de transport molt rudimentaris.

A finals del segle XVIII el transport terrestre era lent, insegur i no podia transportar grans quantitats. Estava basat en carruatges, carros, tartanes, diligències. La velocitat que podien assolir era molt baixa, ja que els més ràpids i lleugers només arribaven a fer 15/20 km per hora. En conseqüència els desplaçaments eren llargs i costosos. Els mals camins feien augmentar la seva lentitud. A més, calia afegir-hi la inseguretat que proporcionaven pels bandits i atracadors de camins..

El segon gran mitjà de transport era la navegació marítima i fluvial. La primera feia servir la força del vent com a únic mitjà de tracció i la capacitat dels vaixells era força baixa (inferior a 100 t). La navegació era lenta: es trigava dos mesos, en condicions favorables, per anar d'Anglaterra als Estats Units. La inseguretat també era alta, motivada per les inclemències del temps (tempestes, bonança, etc.) i la pirateria, abundant en aquells segles. Molts vaixells no arribaven al seu destí o eren saquejats durant el trajecte.

La navegació fluvial constituïa el mitjà de transport més fàcil i pràctic, però, per dur-la a terme, es necessitaven unes bones condicions hidrogràfiques, de les quals no tots els països en gaudien, com, per exemple, era el cas d'Espanya.

No serà fins a la segona meitat del segle XIX en què es millorarà el transport marítim, amb la construcció de vaixells de ferro, del motor a vapor i de les millores en les tècniques de navegació.

El transport terrestre també millorarà gràcies a la construcció de nous camins,  ponts, postes, etc., que el faran més ràpid i segur. Però, sens dubte, la gran millora va ser la construcció del ferrocarril (Stephenson va inventar la locomotora el 1829) (Imatge 6). Els ferrocarrils a vapor es van convertir ràpidament en l'eix vertebrador del mercat interior, perquè va permetre augmentar molt la rapidesa i la capacitat dels transports (Mapa 3).

Societat.

La característica bàsica de la societat de l'Antic Règim és la seva organització com a societat estamental. Era una organització molt rígida, amb poques possibilitats de canvi d'un grup social a un altre. Tots els grups socials tenen els seus drets i els seus deures, marcats per la llei (Imatge 7).

La divisió de la societat estamental prové de l'època del feudalisme i va donar lloc a dos grups clarament diferenciats: els privilegiats i els no privilegiats. El grup dels privilegiats, compost per la noblesa i el clero, gaudia de tots els privilegis i de molts pocs deures. Eren privilegis seus: no pagar impostos, reservar-se certs càrrecs dins l'Estat i l'exèrcit, tenir diferents lleis i tribunals, gaudir dels privilegis feudals, etc.

La noblesa era un grup social tancat i s'hi pertanyia per naixement, a excepció de les persones ennoblides pel Rei gràcies als seus serveis a la Corona. Es pot distingir entre una alta i una baixa noblesa. L'alta noblesa es caracteritza perquè als seus privilegis calia afegir-hi una posició econòmica dominant dins la societat. La baixa noblesa, en canvi, tenia els mateixos privilegis, però un poder econòmic dèbil i, fins i tot, nul.

El clergat es diferenciava de la noblesa en què estava obert a totes les classes socials. Tenia els mateixos privilegis que la noblesa: judicials, fiscals, de prestigi i feudals. També s'hi han de distingir dos subgrups: l'alt clero, d'extracció nobiliària (era costum que el segon fill d'una família noble prengués els hàbits religiosos), que es pot assimilar amb poder a l'alta noblesa; i el baix clero, d'extracció popular, que vivia en les mateixes condicions de vida que els camperols.

El tercer grup, els no privilegiats, estava format pel poble pla. Conegut pel Tercer Estat (el nom vindria de les Corts medievals, com a membres del Tercer Braç), era un conglomerat de gent molt diversa, uns rics i la majoria molt pobres, i no tenia cap privilegi i sí moltes obligacions (Doc. 4). Representava més d'un 90 % de la població. S'ha de tenir present que, depenent de les circumstàncies, del moment i del país, la noblesa representaria entre un 2 o 3 % de la població; el clergat entre un 2 i un 5 % ; per tant resultaria un 90-95 % per a l'anomenat Tercer Estat (Imatge 8).

El Tercer Estat el formaven grups molt diversos. Es podria fer aquesta classificació:

a) el camperolat, normalment sense terres, fortament explotat pel sistema senyorial; representava un 80-85 % de la població;

b) la burgesia, grup acomodat de les classes urbanes, format per banquers, comerciants, industrials, artesans, professionals liberals, etc.;

c) les classes populars urbanes, compostes per oficials, aprenents, assalariats, criats, etc.;

d) els marginats, gent sense ofici ni benefici, que vivien de la caritat i de la pilleria (mendicants, delinqüents, vagabunds, etc.).

La burgesia constituïa la classe dominant dins el Tercer Estat, i era el grup econòmicament més dinàmic de tota la societat, ja que en els darrers segles, i sobretot al llarg del segle XVIII, la seva riquesa havia augmentat notòriament. Dins del conjunt de la burgesia es pot diferenciar la burgesia rendista (que vivia de les rendes de les seves propietats o del seu capital), la financera (banquers i cobradors d'impostos), la manufacturera o industrial (dedicada a les seves manufactures i tallers) i, finalment, la petita burgesia, que comprenia artesans, comerciants i professions liberals.

La burgesia serà la que promourà els canvis d'aquesta societat. La seva lluita per arribar a assolir el poder polític (l’econòmic ja el té; i el social l'augmentarà quan tingui el poder polític), durarà tot el segle XIX i comprèn el període conegut com el de les revolucions burgeses (Doc. 5).

Política.

La característica bàsica del poder polític durant l'Antic Règim és l'absolutisme. El Rei té el poder absolut i no hi ha divisió de poders. Té el poder executiu, legislatiu i judicial. El seu poder li ve de Déu (monarquia de Dret Diví) i només ha de respondre davant  d'Ell, i no davant del poble. Déu li ha donat el poder sobre la seva nació, és el seu representant aquí a la terra, i només ha de rendir comptes davant d'Ell (Doc. 6).

Una forma peculiar d'absolutisme va tenir lloc durant el segle XVIII i es coneix amb el nom de despotisme il·lustrat (Imatge 9). Segons aquest, el monarca tendiria a prendre mesures que beneficiessin els ciutadans, però sense deixar que el poble prengués part en les decisions ("tot per al poble, però sense el poble"). Els monarques il·lustrats van beneficiar el progrés, intentant racionalitzar el govern, unificant els pobles i els seus territoris, i establint institucions i codis comuns per a tots.

Les crítiques dels pensadors il·lustrats, que van atacar l'Antic Règim, des de diferents punts de vista, van preparar el triomf del liberalisme en el segle XIX. Les idees de Montesquieu, Voltaire, Rousseau i d'altres van tenir un paper molt important en les ideologies polítiques del segle següent (Doc. 7).

El liberalisme del segle XIX.

El liberalisme és el corrent ideològic propi del segle XIX. Va acabar amb la societat de l'Antic Règim i va posar les bases de la societat actual. Liberalisme ve de llibertat; i bàsicament és el que defensa: la llibertat de l'individu i tots els seus drets (Mapa 4).

El liberalisme polític.

En el pla polític hi ha una sèrie de característiques fonamentals que defineixen el liberalisme:

a) La defensa de les llibertats i drets individuals.

b) La igualtat de tots els ciutadans davant la llei (Doc. 8).

c) La "sobirania popular". La sobirania deixa de residir en el Rei i és el poble que posseeix aquest poder, que l'exerceix per mitjà dels seus representants, a qui ha elegit per vot.

d) La separació de poders. Triomfa definitivament la teoria de Montesquieu de la divisió de poders: l'executiu rau en el Rei, que designa els seus ministres, amb els qui governa; el judicial està en les mans independents dels jutges; i el legislatiu recau en el Parlament, compost per les persones a qui el poble ha elegit amb el seu vot (Imatge 10).

e) La Constitució. El règim polític dels pobles s'ordena en una Llei Fonamental, la Constitució, que defineix els poders i les seves relacions i recull els drets dels ciutadans. Està per damunt de tots i el Rei ha de jurar-la i obeir-la. És l'encarnació del principi de la sobirania popular (Imatge 11).

f) La publicitat de la gestió política. La gestió política ha d'estar sotmesa a un règim de publicitat, perquè la gent la conegui i pugui optar políticament en un sentit o en altre. Aquesta publicitat resta assegurada per la llibertat de premsa i els altres òrgans d'opinió.

El liberalisme econòmic.

El liberalisme econòmic està basat en el lema "laissez faire, laissez passer" (deixeu fer, deixeu passar). Segons aquesta teoria, el lliure joc de l'oferta i la demanda ha de regir l'economia. La mateixa competència farà que tot funcioni bé.

Per als liberals, un ordre natural tendeix a establir-se de manera espontània en l'economia. El paper dels individus s'ha de limitar a descobrir les lleis econòmiques, que, de manera similar a les lleis mecàniques o físiques, porten el sistema econòmic cap a l'equilibri i estan d'acord amb la naturalesa de l'home, que els liberals veuen com un "ésser racional que aspira a aconseguir el màxim benestar amb el mínim esforç".

L'Estat i els grups socials, amb la seva intervenció, no han de perjudicar el lliure joc de la competència entre els individus. L'Estat només s'ha de cuidar del seu desenvolupament, però no ha d'intervenir. Només ha d'assegurar el seu desenvolupament, fent complir les lleis i assegurant la pau interior i exterior. Per tant, refusa el dirigisme de l'Estat, però s'avé als seus favors. El liberalisme creu en la competència per equilibrar la producció i el consum mitjançant els preus, i compta amb el mecanisme de les rendes per ajustar l'oferta i la demanda de treball i de capital (Doc. 9).

Per últim, el liberalisme comporta un profund canvi social. Assegura l'èxit de la burgesia, ja que fonamenta la societat, no en el privilegi, sinó en la possessió de riquesa. És aquesta i la capacitat intel·lectual les que possibiliten l'emissió del sufragi (sufragi censatari; a partir de 1848 hi haurà ja sufragi universal a la majoria dels països europeus) i la intervenció en política.

En definitiva, el liberalisme suposa, en tots els àmbits, el triomf de la burgesia, que protagonitza la revolució industrial i el capitalisme (Doc. 10).